Fa uns dies, una amiga em comentava que havia aconseguit del seu banc, amb qui té contractat un préstec hipotecari per a l’adquisició del seu habitatge habitual, la devolució en 2016 de tots els interessos abonats en excés des del 9 de maig de 2013 (data de la famosa Sentència dictada pel Tribunal Suprem nº STS 1916/2013), per l’aplicació indeguda d’una determinada clàusula limitadora del tipus d’interès variable: l’anomenada “Clàusula Sòl”.
El cobrament d’aquestes quantitats per l’entitat financera derivava d’un error administratiu, ja que l’escriptura de préstec no contemplava aquesta clàusula. Un cop detectat aquest error i per evitar mals majors, la mateixa entitat financera va procedir voluntàriament a reintegrar les quantitats indegudament percebudes a la meva amiga.
A més, li va abonar l’interès legal del diner vigent de cada any sobre les quantitats cobrades per error.
La meva amiga estava satisfeta per una banda, però preocupada per un altre. ¿Quin és el peatge tributari que hauré de pagar per aquest reintegrament? ¿Hauré de regularitzar les meves declaracions de la renda dels últims tres anys? – em preguntava.
Com li va explicar detalladament i per carta la seva entitat bancària, la compensació abonada es compon de la suma de dues quantitats:
- D’una banda, la diferència entre els interessos que van ser efectivament carregats al seu préstec com a conseqüència de l’error del banc i els que haurien hagut de aplicar-se de conformitat amb el que es recull en la seva escriptura de préstec.
- D’altra banda i addicionalment, l’import resultant d’aplicar l’interès legal del diner vigent cada any sobre les quantitats cobrades per error, des de la data en què van ser cobrades.
Com es regularitza tot això?
D’entrada i a simple vista, la devolució de la diferència entre els interessos que per error van ser efectivament carregats en el préstec hipotecari i els que haurien hagut d’aplicar-se (A), no constitueix cap renda subjecta a l’Impost, de manera que no caldria regularitzar-ho en la seva declaració de la Renda.
Però això només a primera vista, ja que si aquestes quantitats retornades han format part de la base de la deducció per inversió en habitatge habitual practicada per la contribuent -que és el cas-, es perd el dret a practicar la deducció en relació amb les mateixes, el que l’obligarà a regularitzar la seva situació tributària d’acord amb el que disposa l’article 59 del Reglament de l’IRPF,
afegint les quantitats indegudament deduïdes per aquest motiu durant els anys que ho va fer, a les quotes líquides meritades en l’exercici 2016, més els interessos de demora a què es refereix l’article 26.6 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària.
Pel que fa a la tributació dels interessos abonats per les quantitats cobrades per error (B), procedeix indicar que en l’IRPF els interessos percebuts pel contribuent tenen diferent qualificació, en funció de la seva naturalesa remuneratòria o indemnitzatòria.
Els interessos remuneratoris constitueixen la contraprestació, bé del lliurament d’un capital que ha de ser reintegrat en el futur, bé de l’ajornament en el pagament, atorgat pel creditor o pactat per les parts. Aquests interessos tributen en l’impost com a rendiments del capital mobiliari (RCM), excepte quan, d’acord amb el que preveu l’article 25 de la Llei 35/2006 de l’IRPF procedeix qualificar-los com a rendiments de l’activitat empresarial o professional.
Per la seva banda, els interessos indemnitzatoris (que considero és el cas de la meva benvolguda amiga) tenen com a finalitat rescabalar al creditor pels danys i perjudicis derivats de l’incompliment d’una obligació o el retard en el seu correcte compliment. Aquests interessos, a causa precisament del seu caràcter indemnitzatori, no poden qualificar-se com a RCM, el que ens porta a l’àmbit dels guanys patrimonials. La determinació legal del concepte de guanys i pèrdues patrimonials es recull en l’article 33.1 de la Llei de l’impost establint que “són guanys i pèrdues patrimonials les variacions en el valor del patrimoni del contribuent que es posin de manifest en ocasió de qualsevol alteració en la composició d’aquell, tret que per aquesta Llei es qualifiquin com a rendiments”.
Partint d’aquest concepte i del que disposa l’article 25 de la mateixa llei, els interessos percebuts per la meva amiga com a conseqüència del càrrec pel banc de quantitats indegudes, quan comporten una incorporació de diners al patrimoni del contribuent -no qualificable com a rendiments- donen lloc a l’existència d’un guany patrimonial.
Guany patrimonial no emparat per cap dels supòsits d’exempció establerts legalment i que, en no procedir d’una transmissió, ha de quantificar-se en l’import percebut per aquest concepte. Així resulta del que disposa l’article 34.1, b) de la mateixa llei, on es determina que “l’import dels guanys o pèrdues patrimonials serà en els altres supòsits -diferents del de transmissió- el valor de mercat dels elements patrimonials o parts proporcionals, si s’escau “.
A la imputació temporal dels guanys patrimonials es refereix l’article 14.1 c) de la Llei de l’impost establint com a regla general que “s’han d’imputar al període impositiu en que tingui lloc l’alteració patrimonial”. D’acord amb això, l’alteració patrimonial corresponent als interessos esmentats només es pot entendre produïda quan els mateixos es reconeixen, és a dir, quan es quantifiquen i s’acorda el seu abonament, circumstància que en el present cas ha tingut lloc en el 2016. Una vegada determinada la qualificació com a guany patrimonial i la seva imputació temporal, el següent pas és determinar com es realitza la seva integració en la liquidació de l’impost.
Amb la normativa de l’IRPF anterior a l’actualment vigent, quant aquests interessos indemnitzaven un període superior a un any, el criteri interpretatiu era que la seva integració procedia regularitzar-se en la part especial de la renda del període impositiu; però desaparegut aquest concepte en la Llei 35/2006, el manteniment d’una continuïtat en l’aplicació d’aquest criteri interpretatiu, unit a la inclusió en la renda de l’estalvi dels interessos que constitueixen RCM, porten a concloure que aquests interessos procedirà integrar-los (qualsevol que sigui el període que abastin) a la base imposable de l’estalvi (art. 49.1.b de la Llei de l’impost).
En definitiva, la meva amiga haurà de tributar en la seva propera Declaració de la Renda exercici 2016 (la que farà en els mesos de maig – juny de 2017), el guany patrimonial obtingut , amb independència dels anys en que el banc li va cobrar indegudament interessos per aquella Clàusula Sòl que finalment es va anul·lar.
I evidentment, a ADVISORIA l’ajudarem a que ho pugui fer sense maldecaps ni comprovacions tributàries posteriors.]]>
