La regulació dels delictes patrimonials entre familiars

En l’àmbit dels delictes patrimonials (furt, robatori amb força sobre les coses, estafa, apropiació indeguda, insolvència punible i danys), la “Família”, valorada com una institució fonamental de la nostra Societat, ha estat històricament protegida pel legislador penal, sota la màxima subjacent que “els draps bruts es renten  a casa”.

Amb aquesta inquietud de fons, l’actual Codi Penal, al seu article 268, eximeix de tota responsabilitat criminal, sempre que no hagi concorregut violència o intimidació, a qui hagi comès o participat en un delicte patrimonial contra qui és el seu cònjuge (sempre que no estigui separat legalment, o de fet, o en procés judicial de trencament familiar), contra el seu ascendent, descendent, germà (per natura o per  adopció), o afí en primer grau si manté convivència.

Sent extensives al concepte de “cònjuge” d’aquest precepte, segons determina el Ple Jurisdiccional del Tribunal Suprem de març del 2005, les relacions d’anàloga significació, com ara, les relacions estables de parella.

Per altra banda, en recolzament d’aquesta política legislativa, l’article 103 de la vigent Llei d’Enjudiciament Criminal, impedeix als familiars abans esmentats, que puguin exercir accions penals entre sí, en cas de delictes patrimonials, podent fer-ho, no obstant, quan es tracti de “delictes o faltes contra les persones” i/o el delicte de bigàmia.

Cal indicar que el concepte de “delictes o faltes contra les persones”, com hem dit, excepció per l’exercici de l’acció penal,  ha estat jurisprudencialment ampliat fins incloure tots els drets personalíssims, com ara els que afecten a la llibertat, la  llibertat sexual, la intimitat, etc.

I que, per altra banda, el Ple Jurisdiccional del Tribunal Suprem de desembre del 2006, va rebutjar excloure de l’àmbit de la prohibició als esposos separats legalment, o de fet, o en procés judicial de trencament familiar, de tal manera que només els divorciats amb sentencia queden alliberats de la prohibició d’accionar penalment per la comissió d’un delicte patrimonial a càrrec del seu ex cònjuge.

En compensació per aquesta estricta interpretació que, respecte de l’element subjectiu ens fa el nostre Tribunal Suprem, aquest òrgan jurisdiccional, per contra, arriba a la conclusió que no queden incloses dins l’element objectiu, és a dir, en el concepte de “accions penals”, ni les meres denuncies penals, ni la reclamació i/ o prossecució de les accions civils dins del procés penal, quedant, per tant, aquestes excloses de la prohibició d’acció per part del familiar perjudicat.

En conclusió, un concepte legal, com és la “circumstància del parentiu”, que en els delictes contres les persones es presenta com una circumstància agreujant de la responsabilitat criminal, té, per contra, efectes plenament exoneratius quan es tracta de delictes de caire patrimonial.

Deixa un comentari